Irene de la Torre
L’illa de la pagesia
L’illa de la pagesia és un projecte de Irene de la Torre basat en la idea del comiat de la Mallorca pagesa. Un homenatge a totes les persones que treballaren al camp abans de l’arribada massiva del turisme. És aquesta altra Mallorca que ningú coneix, o que tots han oblidat.
Els retrats són dels anys cinquanta, seixanta i setanta dins la zona rural de l’illa. Representen la feina i la vida als camps. Precària però senzilla. Els textos són una reproducció, molt poc modificada, del primer que se li va ocórrer a la mare de l’autora quan va veure els retrats.
És una publicació elaborada amb molta cura i impresa en una copisteria de barri, a l’estil DIY, sense cap tipus d’intermediari ni de distribució, per això les venc i les distribueixo jo amb molt d’afecte. Actualment hi ha tres punts de venda a Madrid: Arrebato libros, Bluechair Madrid i Librería Elástica. Algunes vegades les venc en fires de fanzines. Però si no pots esperar les fires o no vius a Madrid em pots escriure i amb molt de gust et faig arribar el teu exemplar. L’important és que la memòria històrica romangui viva.
Disponible en català (mallorquí), castellà, anglès i alemany.
En vols un?
Característiques
Títol: L‘illa de la pagesia
Idioma original: castellà
Idiomes: català (mallorquí), castellà, anglès i alemany
Editorial: Froitas
Autora: Irene de la Torre
Traductores: Lauren Moya Ford (anglès), Birgit van de Sand (alemany) i Irene de la Torre, Antonia Perelló i Aina Climent (català)
Disseny: Isabel Cambiella
Fotografies: àlbum familiar d’Antonia Perelló
Gènere: memòria històrica i fotollibre
Data de publicació: 2018
Fragment
Safareig. Safareig de s’hort. Era s’hort d’una amiga meva, no anirem a posar fantasies, perquè podríem dir que era s’hort de ca sa pradina, però no teníem un safareig així. Es safareig de s’hort d’una amiga meva que m’estava retratant, per això no surt, i en s’estiu el fèiem servir per pegar els nostres capficos. Era tot molt rústic, fins i tot sa roda era s’interior d’un pneumàtic, no era un suro de colors. Tot molt rústic. Mun pare, es pradí, mos vigilava, mos controlava, mos cuidava.
Era un aigo de color verd safareig, però a n’es mateix temps cuidada i tractada, perquè era molt gros, i cada dia la canviaven, en posaven de nova, l’empraven una altra vegada per regar. Regaven tots els dies i en tornaven a posar de neta. Això era es sistema. Res de clor, cada dia buidaven per regar i després l’omplien una altra vegada amb aigo neta. Era preciós, era el que s’estilava en aquell moment, estil antic. Ses cases de camp importants sempre en tenien un, de safareig. Es que tenien hort sempre tenien un safareig perquè necessitaven regar en s’estiu. Sa finalitat era regar, no banyar-se, però també l’empraven els al·lots del poble per pegar capficos. Ses piscines d’ara les fan rústiques, amb aquesta aparença. Però ningú pot regar amb clor, se moririen les plantes. Això era una amiga del poble de s’altre costat de ca meva.
Una sofisticació barata.
Traducció d’Aina Climent