Engolir un riu 

Fragment

Arriba al riu. Col·loca la tovallola a l’herba, després d’apartar algunes pedres. Es treu les sandàlies, lenta, percep cada moviment. Des que obre la sivella fins que els peus toquen la terra. S’aixeca. Adverteix una lleugera brisa besar-li els pòmuls. Tanca els ulls, els entreobre. Sent aquest xiuxiueig, anant i venint, com si embastés una peça de punt. Són els pesats sons del cap que, des de fa alguns mesos, li deixen una respiració entretallada. Les ones del riu la criden, ara les sent molt a prop seu. Té la mirada refermada en el buit, en un punt semblant al que habita entre la mar i el cel, en aquella línia llunyana on es troben aquests dos tons de blau, lleugerament distints. Amb la ment en aquell espai miraculós i lleuger, s’engega. Camina. S’atura en detalls, toca les fulles que observa al seu camí, les ensuma. Sent les seves petjades en pètals morts, en pedres fora de lloc. Observa pausada l’entorn, somriu. Somriu fins a treure el riure contingut.

El peu dret arriba a la vora, ho sent gelat, percep el més íntim reflex del sol a l’aigua. Comença a sonar una cadència, més agradable, al seu cap. El riu, melodiós, la crida. S’endinsa, sent l’aigua als peus, a les plantes dels peus primer, després als dits, i puja cap als turmells. Freda, trencada, l’aigua a les cames va pujant, a poc a poc, cap als genolls. Ella es mou, gesticula. La boca dibuixa somriures del passat. Som al present i balla. D’una banda a l’altra, bressola. Deixant les mans a l’aigua, formant cercles exactes amb els dits. Es gira. L’aigua és tranquil·la. Una ona, una altra. Les tímides onades es multipliquen, ella les beu amb les mans, toca l’aigua amb els palmells. Les ungles s’entremesclen entre les ones entrellaçades. Agafa l’aigua com si fos un grapat de raïm.